dilluns, 31 de juliol de 2017

RAMON DE PENYAFORT, INQUISIDOR .

A la catedral de Barcelona es troba la tomba del dominic Ramon de Penyafort, primer inquisidor de la Catalunya medieval.

Sepulcre de Ramon a la Catedral de Barcelona

Com sempre a la que m'apropo a alguna figura del passat ho faig amb l'ànim que es conegui la història, jutjar no és la meva intenció. Quan parlo d'aquest personatge molts em recorden que va ser un important doctor en teologia escolàstica, un gran pensador medieval i català, una figura intelectual amb reconeixement internacional; és cert, però també ho és que el seu pensament va portar molt patiment en segles posteriors i avui en cara se l'honora per tots aquests fets.

Després de la Batalla de Muret (1213) molts Bons-homes (mal anomenats càtars) van fugir cap al sud, cap a Catalunya i van ser objecte del desig persecutori de l'Església. Però el suport de la Corona d'Aragó va impedir que els seus desitjos es complissin en primera instància.

Els constants enfrontaments de Jaume I amb els estaments eclesiàstics, motivats per no expulsar la població musulmana i lliurar les seves terres als insaciables bisbes, va moure al Papat a amenaçar al gran rei amb l'excomunió. Les relacions es van agreujar quan aquest va ser ferit al cap, els seus metges cristians li van dir que era la voluntat de Déu, i Jaume I va acudir als metges jueus, que el van curar. Per evitar l'excomunió per bruixeria es va veure obligat a permetre l'entrada de la Inquisició en els territoris del Centre i Nord del Principat, zona poblada per antics càtars. El rei així aconseguia posar fora de perill a la població sarraïna i als jueus.

Aquí apareix Raimon de Penyafort, introductor de la Inquisició a Catalunya, la seva funció era la persecució de l'heretgia, però ell va intentar anar més enllà. El predicador va crear el concepte pecat nefand; senyalant com a sodomia tota relació sexual no reproductiva, especialment entre homes. Però si Tomàs d'Aquino ho considerava un pecat antinatural que desagradava a déu, el de Penyafort recuperava el concepte fet per Agustí d'Hipona, el pecat nefand era un crim sodomític (pecat forma part de la relació de l'home amb les seves creences, crim ho és amb la justícia dels homes):

"Aquest pecat reclama una venjança per part de Déu, perquè com diu Sant Agustí, viola l'associació que ha d'existir entre Déu i nosaltres: la perversió del desig sexual embruteix la naturalesa de la qual ell és el seu autor" Ramon de Penyafort. (1)


Frescos de la Sala del Capitolo dei Domenicani, Treviso


Per ell tan culpable era el que cometia el "crim" sodomític una vegada, com el que ho feia habitualment, i el comparava amb qui assassina la seva mare: "només es pot ser matricida una vegada" (1). Les seves aportacions al dret canònic van servir de base per a les acusacions de sodomia en els regnes de la Corona d'Aragó, ja que aquests no ho contemplaven ni en els seus furs, ni en les seves constitucions.

En el seu afany per perseguir l'heretgia va intentar introduir a la bruixeria dins d'aquest concepte, però va fracassar en l'intent, el Papa Alexandre IV li va denegar el permís, però mig segle després Joan XXII si va acceptar considerar-la com una heretgia perseguible per la inquisició. A les zones properes a les Guilleries es va iniciar una terrible persecució de les dones considerades bruixes, curanderes o remeieres.




En canvi tot indica que era més benèvol amb la població sarraïna o jueva, creia en la necessitat de portar-los a la veritable fe, però no a la força, "si no amb raons i suavitat, que no pas amb aspresa, però no cal forçar-los a fer-ho, car a Déu no li agrada una obediència que no sigui lliure". (2) Els considerava éssers morals, al contrari de sodomites o bruixes que actuaven deliberadament contra natura.

A Barcelona els judicis contra sodomites encara van trigar més de cinquanta anys, però mai van arribar a tenir la virulència d'altres ciutats del seu entorn. Però l'església el va premiar amb la santedat, el Col·legi d'Abocats de Barcelona ho va fer el seu patró i l'Estat Espanyol encara avui l'honora amb "La Creu de Sant Raimon de Penyafort " para premiar los relevantes méritos contraídos por cuantos intervienen en la Administración de Justicia".



(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
(2) Colomer Pous, Eusebi. El pensament als Països Catalans durant l'Edat Mitjana i el Renaixement. Fundació Jaume Bofill. 

dimarts, 25 de juliol de 2017

EL JUDICI CONTRA EL DIACA JAUME RIGAU PEL DELICTE DE SODOMIA

Jaume Rigau tenia 26 anys quan va ser pres pel Sant Ofici, i a més, torturat a les seves presons secretes. Era 1616, l'any que moria Cervantes o que De revolutionibus de Copèrnic era inclòs en l'índex de llibres prohibits. Eren els anys més durs de la persecució contra l'heretgia o la sodomia.

Palau Major, escut del Sant Ofici a partir del de Felip II.


Des de 1585, i per imposició de Felip II, les Constitucions Catalanes penalitzaven el delicte de sodomia, però era el Sant Ofici qui amb més acarnissament perseguia les relacions homosexuals o extramatrimonials des de 1525 per imposició papal i de l'emperador Carles V. A Catalunya ho feia en constant conflicte de competències amb les autoritats judicials del Principat; per aquest motiu els seus "interrogatoris" es realitzaven en les terribles presons secretes on els reus eren desposseïts de drets i dignitats. La tortura aquí tan sols la podía autoritzar un jutge.

Poc sabem de la història de Jaume Rigau. Segurament era una persona instruïda, nascuda a Castelló d'Empúries, va estudiar teologia a València i Salamanca i era diaca ordenat. Havia estat condemnat per maltractaments a la seva madrastra, va ser captiu dels pirates turcs 18 mesos en Istambul, segons va confessar allà va mantenir relacions homosexuals; al segle XVI es culpava als turcs de propagar el pecat nefand. 


Museu Walters, Baltimore. Poema otomà. 


Un cop lliure va estar ingressat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D'allà va passar a exercir com a mestre a Talarm. El 1616 el Sant Ofici el jutjava per sodomia. Tot indica que la Inquisició l'investigava per haver exercit de capellà sent simplement diaca. I així van aparèixer testimonis d'haver tingut relacions amb altres joves i també nens en diferents llocs: Castelló d'Empúries, Barcelona o Talarm, generalment a canvi de diners:

"..le mostró algunos dineros, y le dixo que se fuese a passear con él, y que le daría algo de aquellos dineros. Y lo llevó detrás de una casa, allí lo hizo desatacar y hechó boca abajo, él también se desatacó, le alçó la camisa por detrás, y se puso sobre él, y le metió su miembro dentro del siesso, y estuvo un poco encima de él"(1)

Tots els testimonis van aportar dades similars, assenyalant la curta edat dels joves sodomitzats, entre 9 i 13 anys. Després de diverses setmanes de tortures el reu al final va voler confessar la veritat treta a sang i foc. Va dir haver tingut relacions amb aquests joves i molts més, i que havia estat "agent i passiente".

Per la sentència se li desposseïa de tots els privilegis eclesiàstics, sent enviat a galeres durant 5 anys, i a més desterrat d'aquests territoris. En la sentència hi havia un text final:

""Este reo por el delito de sodomía, no puede ser relaxado al brazo secular, porqué como es clérigo de evangelio no ha asistido a esta causa los jueces de la Audiencia Real y por esta causa no ejecutarían la pena de muerte...1)




Relaxar al braç secular significava lliurar-lo a les autoritats civils per a la seva execució. Com m'he referit en moltes ocasions, els conflictes competencials a Catalunya feien que en lloc d'una sentència de mort als reus se'ls enviava a galeres. Els clergues generalment no hi eren enviats, sinó que anaven al desterrament amb l'advertiment que amb una nova condemna significaria aquest tipus de càstig.

Segurament a Jaume Rigau se li va agreujar la sentència per haver exercit com a sacerdot, sent simplement diaca, la seva condemna va ser una de les més dures contra un religiós a Catalunya, amb l'excepció del cas contra Joan de Llobera. El nombre de processos contra religiosos va ser molt important, sobretot contra els del més baix substrat social. Clergues, novicis o frares van ser jutjats, però s'evitava la publicitat. "Debían lograr mantener a las gentes en la creencia de que eran los defensores de la fe y las buenas costumbres..."(2)


(1) Sodomites Catalans, Jaume Riera)
(2) Rocío Rodríguez, Sodomía e Inquisición. 

Més;

El judici contra Joan de Llobera  http://poldest.blogspot.com.es/2017/04/la-historia-del-rei-que-va-voler-servir_28.html

dijous, 13 de juliol de 2017

CIRURGIANS I EL SANT OFICI, UNA HISTÒRIA DE TERROR

La funció dels cirurgians del Sant Ofici poca cosa tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic.

 Jurament hipocràtic: Ἃ δ' ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα. Quan entri en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes injurioses o accions corruptores i evitant principalment la seducció de dones o homes, lliures o esclaus.

Escut de la Inquisició al Palau Reial Major, a partir del de Felip I. 


La Inquisició Moderna va ser introduïda a tots els territoris sota els Reis Catòlics el 1478 amb l'objectiu de perseguir l'heretgia. L'Emperador Carles va ampliar les seves atribucions als territoris de la Corona d'Aragó el 1525 per a perseguir la sodomia. El conflicte de competències que va generar i l'ambigüitat legal va portar a Felip I (II de Castella) a modificar les Constitucions Catalanes el 1585. 

El Palau Major va ser seu de la Inquisició a Barcelona. 


No sempre la professió mèdica ha seguit aquests bons preceptes del jurament hipocràtic. La més clara i repugnant mostra es va donar durant la II Guerra Mundial, als camps de concentració alemanya. Aquestes males pràctiques van tenir alguns seguidors a Espanya, com ara Antonio Vallejo-Nájera, conegut com el Josef Mengele espanyol, que va aconsellar l'esterilització eugenèsica de les preses republicanes i dels homosexuals, organitzant un entramat de tortures repressives en manicomis i presons que va portar a moltes persones al suïcidi.

Però va ser durant els segles XV-XVII quan aquest jurament va ser abandonat de forma més terrible. Els seus infractors van ser els cirurgians funcionaris del Sant Ofici. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari. En primer lloc havien de explorar el reu, i si detectaven estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada sempre era culpable. També assistien als torturadors, sent la seva funció no vetllar per la salut del reu, ni tan sols curar-lo, sinó procurar que el turment fos ben eficaç, prolongant la mort del reu, de manera que com més capacitat de resistència tingués el reu, més se’l podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç de torturar completament, fins al límit de les possibilitats al reu, donaven informes desfavorables del botxí i se’n buscava un altre més expeditiu. Quan el reu finalment moria, es deia que havia estat la voluntat divina o bé culpa del propi reu, a causa de les maldats comeses.

Informa Ricardo Lezcano (1) del cas d'una dona de cinquanta anys d'edat, torturada pel tribunal de Granada, que havent-se quedat dues vegades desmaiada en el poltre, es manà al metge que la visités, assistís i li apliqués remeis amb els quals es trobés més robusta i pogués continuar-la diligència. El metge informà que examinats el pols el troba lents, dur i feble, que l'hàlit del cos és escanyolit, senyals que testifiquen que és un subjecte de calor natural feble dels que amb facilitat es rendeixen a qualsevol causa que «corrumpit naturam», com ho és qualsevol acció dolorosa... i el que aquesta rea podria tolerar segons les seves forces serà fins al tercer grau del turment.

Malauradament, durant aquests segles, metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal del Sant Ofici tant com de la resta de jutjats.



La Inquisició no va ser abolida fins al 10 de març de 1820. La ciutat de Barcelona va sortir a carrer a celebrar.ho.



(1)   “Los médicos y la tortura en la Inquisición española”, Ricardo Lezcano. El País, Lunes, 12 de marzo de 1984.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

DE COM LA PREMSA VA TRACTAR LA MORT DEL RAMON BOADA EL 1969.

Els darrers dies hem vist com algun sector de la premsa no ha tingut el seu moment més brillant. Això m'ha fet recordar els darrers anys...