dilluns, 29 de maig de 2017

MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.



Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Zaragoza, va cantar en català i castellà. 







Molt aviat va venir a Barcelona amb la seva família. "Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també), als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès i s'hi referia sovint com "Merceditas Serás"." (1) La rivalitat entre elles dues va durar tota la vida, arribant a afectar els seus partidaris, diferencies que van acabar molts cops a les mans.  





La seva vida privada va ser molt agitada. La seva primera parella va ser un jove de "vida agitada i bona família" anomenat Alejandro Soler Rovirosa, amb "un ull de vidre verdós i un monocle en l'altre" (2) va morir en 1918. La seva següent parella pertanyia a l'empresa que va fondre els lleons de l'estàtua de Colom. En 1923 es va casar amb un home amenaçat de mort, un tal Crupinera, va desaparèixer després de les noces. Va aconseguir la separació civil i canònica el 1928, en ser considerat mort. Va tenir un romanç amb el torero Emilio Méndez, que va acabar de forma accidentada, com era d'esperar veient els antecedents. 

Magatzems Pio Rubert Laporta rivalitzava amb El Segle pels seus novetats i modernitat en Barcelona. El Pius era oncle del Palei Rubert Alegrin, empresari lerrouxista. El 1933 la Serós va realitzar aquest anuncia per a qui després va ser el seu marit: 


Els seus vestuari era molt tradicional, li agradava sortir amb vestits folklòrics, llacets de tot tipus. El periodista Àngel Zúñiga la va definir com "la muñeca de porcelana". Amb motiu de la festa de l'Armistici a Barcelona, 1918, es va presentar amb un vestit ple de llaços i cintes amb totes les cintes dels països aliats, inclosa la catalana i la republicana. 



Quan va estrenar l'Emperadriu, una sardana urbana, ella volia sortir vestida de pubilla catalana. Però els seus autors, Misterio i Viladomat; volien vestir-la de menestrala. Per un cop va transigir i també va triomfar.




Catalanista o espanyolista, Mercé o Mercedes.... Va cantar als aliats i va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga de la germana de Millan Astray. (2). El 1926 va estrenar "El novio de la Muerte", després himne de la "legión".  

Álvaro Retana (3) va dir d'ella: "causaba algo de extrañeza encontrar una nena tan fragil y tan pura en los programas del Eden Concert integrados por mujeres rebosantes de curvas y de lujo,y esto prestaba cierto aliciente morbido a Merceditas Seros lanzada a los procelosos mares de las variedades". 



El 1925 va arribar a debutar a l'Olympia de París, amb gran èxit. A aquesta sala va estrenar "Valencia" del maestro Padilla. Però la pèrdua de suport popular del cuplet la va anar apartant dels escenaris, es va retirar a mitjans dels anys 30, passant a l'oblit, però la seva vida no va tenir res a veure amb la misèria en la qual van caure altres artistes del seu temps. 

Una petita nota a La Vanguardia el 1970, anunciava la seva mort, 
gairebé ningú la recordava. 





(1) El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües    http://apunts-del-rec-comtal.blogspot.com.es/2016/01/el-rec-pius-rubert-merce-seros-i-el.html
(2)https://www.youtube.com/channel/UCsG8vyh_y0U_BjvkATddr7w
(3) Álvaro Retana, guapo, divino y mártir:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/01/alvaro-retana-guapo-divino-y-martir.html

Més informació:

 Jaume Collel, El músic de l'Americana Vermella. RBA editors.

dissabte, 27 de maig de 2017

BIOGRAFIA DEL LLOCTINENT PERE LLUÍS DE BORJA

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castro-Pinós (1528-1592) va ser l'últim membre de la família Estevez que va voler reivindicar els seus drets a la Corona d'Aragó.




Encara que va morir el 1592 a Barcelona sent el Lloctinent de Catalunya, bona part de la seva vida va estar enfrontat a Felip II. Amb aquest, igual que amb el seu secretari Antonio Pérez, va haver de recórrer a una acusació de sodomia per poder doblegar-lo. Ell era besnét del papa Borja Alexandre VII, nét de Ferran el Catòlic, germà de Sant Francesc de Borja, Gran Mestre de l'Orde de Montesa, etc. Tots aquests títols feien d'ell un rival incòmode per al totpoderós rei Felip II.

Era membre de la poderosa família Estevez eternament aspirant a reclamar els seus drets a la Corona d'Aragó. Felip II, per si fos poc, volia unificar en la seva persona totes les ordes militars i aquest noble valencià es va posar al capdavant de l'Orde de Montesa. La seva ambició el va portar a emparentar amb la família reial portuguesa, fet que sens dubte va posar els nervis de punta a Felip II (I de València). A més era un bon amic del germanastre reial, don Joan d'Àustria.

Era un home cul, sembla ser bon escriptor, especialment poeta; un altre gran personatge de l'època, Cervantes, li va dedicar aquest poema a la Galatea (a l'igual que al Quixot elogiant a Perot lo Lladre, aquí ho fa d'un declarat enemic del rei)

Aquel en cuyo pecho abunda y llueve
siempre una fuente que es por él divina,
y a quien el coro de sus lumbres mueve
como a señor con gran razón se inclina,
a quien único nombre se le debe
de la etíope hasta la gente austrina,
don Luis Garcerán es sin segundo,
maestre de Montesa y bien del mundo.




El rei el va nomenar Capità General d'Orà, Tunísia i Mazalquivir on va actuar en diverses escaramusses i va reformar les fortificacions. La seva gestió com Mestre i la boda amb la noble portuguesa Leonor Manuel, li va comportar moltes enemistats que el poderós rei de la Casa d'Àustria va aprofitar. Ell havia jurat el vot de castedat, fet que sembla mai va complir.

I així va aparèixer un cèlebre prostitut anomenat Martín de Castro, enxampat al llit d'un altre il·lustre descendent de Ferran el Catòlic, Joan de Gurrea i Ribagorça. Aquest turbulent comte havia assassinat la seva dona. Ella havia descobert els seus amors amb aquest jove cavaller d'Àvila. Descobert el comte va ser executat, engarrotat, i el jove processat abans d'acabar a la foguera, i al poltre de tortura el que va comptar el jove va alegrar les oïdes de Felip II.






Martín de Castro va cantar tot allò que els torturadors van voler sentir i en el seu relat va aparèixer l'ambiciós noble valencià. Segons ell, el descendent del Roderic Borja va estar bojament enamorat d'ell, donant detalls, sense cap tipus de mirament, de com eren les relacions sexuals en les seves acalorades trobades.

Malgrat tot, el jove va ser condemnat a la foguera, el noble a 10 anys de presó i una forta multa, en un judici ple de contradiccions i falsos testimonis. Les penes més dures eren per als reus de poca fortuna, com passa en aquests casos es va arribar a un acord amb Felip II i va ser perdonat, nomenant lloctinent de Catalunya. El que fa pensar que les acusacions del jove sota tortura possiblement van ser falses, ell creia que així salvaria la vida i va ser el contrari. 


Interior Palau del Lloctinet


De nou es va utilitzar la sodomia per desacreditar a un rival perillós per a la corona. Felip II va sortir victoriós d'aquesta contesa, va desactivar a un potencial enemic i a més va incorporar a la Corona l'Orde de Montesa.

Els dos darrers anys de la seva vida a Barcelona va demostrar la seva capacitat com a governant, el seu esforç es va centrar a reorganitzar el sometent per acabar amb el bandolerisme que arruïnava el comerç interior a tot el principat.


Més:

Un pimpollo en la Corte de Felipe II:
http://leopoldest.blogspot.com.es/2012/10/un-pimpollo-en-la-corte-de-felipe-ii.html
Conflicte entre Galceran de Borja i Felip II
http://www.uam.es/personal_pdi/filoyletras/andres/articulo14.pdf
Conflicte entre Antonio Pérez i Felip II
http://www.uam.es/personal_pdi/filoyletras/andres/articulo14.pdf

divendres, 26 de maig de 2017

LA FI DELS TEMPLERS A CATALUNYA

L'aparició dels templers als territoris del principat de Catalunya és paral·lela a la seva unió al Regne d'Aragó, a partir de 1128 Encara que ja feia un temps que estaven aquí fent proselitisme per anar a la Guerra Santa.

Palau Reial Menor, seu dels templers a Barcelona.


Van participar activament en la defensa de les fronteres i en la malanomenada "reconquesta". També la seva defensa i protecció del jove Jaume I, enfront la noblesa, va unir encara més a aquesta orde militar amb la Corona d'Aragó.

La seva residència a Barcelona va ser al Palau Menor, una donació de Bernat Ramon de Massanet al costat occidental de la muralla romana de Barcelona, entre els actuals carrers d'Ataülf, Timó-Milans, Avinyó i Templers-Cervantes. La comtessa de Sobradiel, la seva propietària, ho va derruir tot per construir pisos de lloguer. De l'edifici antic només es conservà algun element de la capella de l'església de la Mare de Déu de la Victòria, gairebé sempre tancat al públic.



El desig d'acabar contra un poder paral·lel, d'aconseguir les riqueses dels templers o el projecte elaborat per Ramon Llull del Rex Bellator que pretenia unir tots els ordes militars, va motivar que l'ambiciós Felip IV, el Bell, decretés la persecució dels templers, amb el suport d'un Papat resident a Avinyó que era titella de la seva voluntat. La sodomia va ser un pretext per acabar amb l'ordre.

La primera reacció va ser de condemna a la mesura presa pels francesos i el papat a Avinyó, defensant l'honestedat i el bon nom, així com els serveis prestats a la corona. Jaume II esperava que el projecte del Rex Ballator(1) hauria tret protagonisme a l'etern rival francès i hauria afavorit als seus interessos al Mediterrani.





Quan va veure que defensar als templers era una batalla perduda, l'astut Jaume II va canviar de parer i va ordenar la detenció dels templers i la confiscació de tots els seus béns. Es va iniciar un llarg i complex procés que va durar cinc anys.

El rei al·lega que els crims sodomítics comesos per l'Ordre havien enfadat a Déu i causa d'això eren totes les desgràcies i mals que afligeixen la humanitat, assenyala la seva profunda desolació per l'engany del qual ha estat objecte, sens dubte "obra del diable". Però els frares militars es van fer forts en els seus castells, i acabar amb ells hauria debilitat els regnes. El rei "just", molt pragmàtic va buscar una solució pactada.

Així el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear noves ordres, com la de Montesa o la de l'Hospital, els béns templers van ser repartides entre elles. De nou (2) aquest rei va utilitzar la sodomia per acabar amb un grup molest, de nou al final es va imposar el pacte i no la confrontació.



Coincidint amb aquest procés la Cancelleria del Rei va presentar nombroses denúncies contra suposats sodomites, va ser entre els anys 1307 i 1318. Els més nombrosos van ser el Regne de València contra els musulmans que practicaven el pecat nefand. Segons Jaume Riera i Sans, sodomites Catalans, el canceller utilitza un ferotge llenguatge, parla de crim sodomític, adverteix de conseqüències apocalíptiques si no s'actua:
"La sodomia és cruel i nefanda, detestable i avorrible, és una pesta, és una ofensa al creador i un ultratge a la naturalesa" "Els sodomites cometen crims que els animals avorreixen, un crim que fa l'aire pestilent i origina l'escassetat de gra a les ciutats, es tracta d'una manifestació de l'Anticrist. "

No hi ha constància del nombre de sentències negatives en aquesta època, ja que tots els jutjats tenien competències per perseguir la sodomia, malgrat que els Usatges no ho contempleven (3). En la majoria de casos es van arribar a pactes que evitaven sentències condemnatòries. Mireu el procés contra el comte d'Empúries: http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/ponc-hug-de-empuries-procesado-por.html



Van ser uns anys d'exaltació homofòbica, un cruel parèntesi en la relació de reis i comtes de la casa de Barcelona que normalment van ser indiferents davant de l'anomenat com a pecat contra natura. Possiblement les causes van ser més aviat econòmiques o polítiques, que religioses. Un cop va aconseguir la Corona els fons econòmics, els problemes que causava la sodomia van desaparèixer. Va arribar la pesta per de nou buscar culpables. 

Eren sodomites els templers? Pregunta de difícil resposta. Els que van tornar de Terra Santa segurament eren homes més savis que fonamentalistes. Possiblement les seves costums també es van relaxar, molts consideraven que el celibat significava no tenir familia i descendencia. El pecat de sodomia no era exclusiu de les relacions homosexuals, anava lligat a qualsevol relació sexual no reproductiva.



(1) Jaume II esperava que amb el suport de Fra Dalmau de Rocabertí, darrer cap militar dels templers i Ramon Llull (més dubtós) s'aniria a la unificació de les ordre militars, al seu fron un Rex Ballator, que seria el seu fill i hereu Jaume d'Aragó i Anjou. Als francesos no els hi va agradar gens aquesta intenció. 
(2) Procés contra el comte d'Empúries.
(3) Utilitzaven lleis anteriors, especialment la Lex Visogutorum, o furs locals com els de Tortosa o Terol. 

Més informació

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
Reyes i Vidal, Josep Maria. Eymeric de Usall, el último Templario
Procés contra Ponç Hug comte d'Empúries per pecat de sodomia
Procés d’acusació de Sodomia a Ponç V

dijous, 25 de maig de 2017

LES BARCELONES DE L'IGNASI MARROYO

Marià-Ignasi Marroyo i Rodríguez (1928) és un dels millors testimonis gràfics de la Barcelona dels anys 50 i 60. El seu fons fotogràfic està integrat per uns 73.000 exemplars, dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Juntament amb Joan Colom crea el col·lectiu fotogràfic, dins de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.




La seva afició per la fotografia s'inicia a la postguerra. El 1941 té la seva primera càmera fotogràfica "Univex" regalada pels seus pares, a partir d'aquest moment anirà experimentant amb noves càmeres. Fins al 1956 no ingressa a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, coincidint amb un moment de gran activitat que el porta a ser present a molts certamens.

Els anys 50 i 60 realitzarà tot un seguit de col·leccions que seran un testimoni fonamental per conèixer la ciutat al Somorrostro, el Born, mercat del peix, els encants, la infancia barcelonina o la setmana santa.











Va col·laborar amb el diari Correo Catalán i va ser operador de cinema documental amb el Joan Francesc de Lasa en un treball sobre el pintor Josep Maria de Sucre. A partir de 1963 es dedica professionalment a la fotografia industrial. Per aquestes dades es desplaça a Rubí on desenvoluparà una gran activitat entorn el món de la fotografia.












El 2014 després de la cessió de tots els seus materials a l'Arxiu Nacional de Catalunya, aquest organitza dues exposicions sobre la Setmana Santa de Barcelona 1960 a 1963 i el Somorrostro de Barcelona. El mateix any la Generalitat li concedeix la creu de Sant Jordi.










Gervasio Sánchez el va invitar a Albarracín a presentar la ponencia "Ignasi Marroyo, recuerdos de un fotógrafo, confidencias con mi hija Pilar", en el marc del XIV Seminario de Fotografía y Periodismo. En l'actualitat té 89 anys i viu retirat a Rubí des de la seva jubilació el 1993. 

Més informació https://ignasimarroyo.com/ Web de l'Ignasi Marroyo. 

dimecres, 24 de maig de 2017

EUGENIO DE GAMINDE, EL GENERAL QUE VA BOMBARDEJAR GRÀCIA.

La llista de generals que van manar bombardejar Barcelona és molt extensa, un d'ells va ser  Eugenio de Gaminde, capità general de Catalunya. Aquest va optar per la vila de Gràcia. Segurament ell era el general Bum Bum.




Els seus orígens són a la Corunya, el 1812. Entra a l'exèrcit amb motiu de les guerres carlines, marxant el 1859 a la Guerra d'Àfrica. Participa en els aixecaments militars de 1868 i 1969, i fou capità general en diverses ocasions. Se'l recorda per la seva repressió contra els federalistes i, especialment, pel seu sanguinari paper a la revolta de les Quintes de 1870.

Les lleves de soldats per anar a la guerra mai van estar ben acceptades entre la població catalana, que per res sentia l'exèrcit espanyol com a propi. Les crides obligatòries a servir a l'exèrcit van provocar molts aixecaments populars des del temps de Carlos III fins a la Setmana Tràgica.

La crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar.

Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel Passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir-les, però si que van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.




La Campana de Gràcia es va convertir en un símbol en la lluita per la llibertat i els valors republicans. Així el 8 de maig, just un mes després, apareixia el setmanari "La Campana de Gràcia", una de les més importants publicacions de l'època. Va ser una revista satírica, republicana i anticlerical que es va publicar fins octubre de 1934, després dels "fets d'octubre" fou clausurada.

Fruit dels brillants serveis prestats a Catalunya, el van nomenar Ministre de Guerra amb la restauració borbònica. El 1878 moria amb 62 anys.

El 1920 Joan Llongueras i Badia va compondre "El general Bum Bum". Durant molt de temps es va especular sobre si el tema anava pel general Franco, o el botxí de la Barcelona de 1714, el General Joris Prosper van Verboom. Però avui tothom té clar que es referia a l'home que va enviar els canons a bombardejar Gràcia.


Companyia !!
El general Bum Bum quan se'n va a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, aparteu les criatures,
el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por.

Rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.

El general Bum Bum quan es treu l'espasa
espanta els enemics i fins la gent de casa,
quan ell té el braç alçat, tremola que tremola,
quan ell té el braç alçat, tremola el veinat.
Que és de fusta tal com cal, aparteu les criatures,
que és de fusta tal com cal, perquè així no es pot fer mal.

Rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.


S'han fet prop de 7 versions. Us ofereixo la versió dels Belda i Sanjosex, que opten per la lletra versionada per la Trinca:

dilluns, 22 de maig de 2017

LA BARCELONA DEL "TANGO DEL CIGARRO"

El 8 de desembre de 1923 s'estrenava al teatre Victòria el "tango del cigarro", popularment conegut com a "Fumando espero". Va passar sense pena ni glòria, què va passar realment?.



Al 13 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera donava un cop d'estat per salvar Espanya de "els professionals de la política". La Constitució va estar suspesa, els ajuntaments dissolts i el partit polítics prohibits. Aquí la Mancomunitat va ser dissolta i el seu president Puig i Cadafalch va marxar a l'exili. El català va estar prohibit als actes oficials, la senyera, la sardana la Santa Espina i els Segadors prohibits, es van castellanitzar els noms dels pobles, els ateneus o les biblioteques populars van ser tancats, inclòs el CF Barcelona i l'Orfeó Català van patir la dictadura amb censures i prohibicions. No cal dir que l'ensenyament va passar a ser obligatòria i exclusivament en castellà.


Enderroc de les 4 columnes de Puig i Cadafalch


L'alta burgesia catalana, monàrquica i espanyolista, va donar amb entusiasme el seu suport al dictador. El desmantellament dels sindicats, i especialment de la molt combativa CNT, acabar amb el fantasma del separatisme o contra les polítiques agràries que feien perillar el "sagrado derecho a la propiedad" van ser la causa principal. Units entorn de la Unión Monárquica Nacional.

Al món del teatre es va prohibir el català, fins i tot als anuncis (la publicitat en català estava prohibida). Però l'activitat teatral no es va aturar, malgrat la terrible censura que el govern civil exercia sobre ells. La dictadura era permissiva sobre l'activitat teatral, sempre que no fos crítica amb l'actual situació.

Amb aquesta situació un grup d'empresaris encarreguen al tàndem Felix Garzo-Juan(1) Viladomat una obra a major glòria de la dictadura. L'obra serà "La Nueva España", gairebé un pamflet de suport al dictador. Es tracta de deixar en bon lloc als nous governants i ridiculitzar als defenestrats. La deessa Astrea il·lumina al Juan Español per portar l'imperi de la justícia i acabar amb el món de la corrupció política, en mig de números "picants" amb l'objectiu més que res de fer riure.


Joan Viladomat


L'estrena va estar un èxit, Garzo i Viladomat van sortir a saludar al públic, però l'obra no va triomfar. Segurament el poc entusiasme cap a la dictadura, o sobre el títol de la comedieta musical o les crítiques "poc entusiastes" de la premsa van fer que l'obra fos gairebé un fracàs.

Tam sols "El diluvio", diari lerrouxista on treballava el Felix Garzo, va fer una crítica favorable: "la música es agradable, juguetona y pegadiza". La Vanguardia parlava del "diálogo insubstancial y ramplón" "escenas carentes de originalidad" "la música produce el mismo efecto que una cosa muerta y desenterrada" "hay un tango cañí"....(2)

L'obra va passar sense pena ni glòria, es va representar dos dies més al teatre Victòria i es va retirar. Però algú es va fixar amb el tango "cañí" del cigarro i Ramoncita Rovira (clic) l'incorpora al seu repertori i poc després grava la cançó pel segell Gramófono el 1926.




La lletra és absolutament transgressora inclòs pels alegres anys 20. Una dona fumant i parlant del plaer després del coit no passa desapercebut:

...Mi egipcio es especial
qué olor señor.!
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor. (...)

La cançó va viatjar de pressa camí a l'Argentina on va triomfar i va estar un èxit espectacular. Viladomat es va tornar en un personatge famós i moltes de les seves obres van ser estrenades i gravades. Carlos Gardel va registrar el tango ja amb el nom que el va fer famós: Fumando espero.



El 1957 Sara Montiel rodava "El último cuplé" on cantava una versió reduïda i censurada del "Fumando espero", malgrat tot va estar un èxit espectacular.



Poc després la Bella Dorita gravava la versió original, a ella ningú es va atrevir a prohibir-ho:



(1) Joan Viladomat signa Joan o Juan segons interès i circumstàncies polítiques.
(2) El músic de l'americana vermella. Jaume Collell, Ed. RBA.

Bibliografia:
 El músic de l'americana vermella. Jaume Collell, Ed. RBA.

dijous, 11 de maig de 2017

EXECUCIONS PER SODOMIA A LA BARCELONA DEL SEGLE XVII

L'inici del regnat de Felip III de Castella o la Guerra dels Segadors van ser alguna de les poques etapes en les quals es va executar persones pel delicte de sodomia.



Es coneixen molt pocs casos d'execucions pel denominat pecat nefand o contra natura (sodomia) a la Barcelona medieval o moderna, tots elles van ser en períodes convulsos: pesta, guerra o revoltes .....

Fins a 1524 Catalunya no té una competència clara per condemnar la sodomia. Ni els primers Usatges, ni les posteriors Constitucions la condemnaven. Quan es volia una sentència en aquest sentit s'havia de recórrer a les velles lleis romanes, especialment les de l'època de l'emperador hispà Teodosi que comportaven la pena capital, recopilades en la Lex Visogutorum.

Fins a finals del segle XIV no es coneixen casos de sentències de mort. Amb l'arribada de la pesta es produeixen les primeres execucions, el rabí Isaach Mardofay va ser la primera víctima. En aquest cas segurament la seva condició de jueu va ser més la causa que uns fets més aviat confusos. Durant el regnat de Joan I van seguir diverses execucions.

La següent època negra va ser la guerra civil amb Joan II Trastàmara. En aquest cas la víctima va ser Joan de Llobera i el seu suposat amant un desgraciat ermità. Joan era representant del braç eclesiàstic del Consell de Cent de Barcelona, ​​pel que la seva execució va aixecar la ira d'aquest sector.

Davant aquesta ambigüitat jurídica, Carles V imposa la competència de la Inquisició a la persecució de la sodomia en els territoris d'Aragó, Catalunya o València. A Castella no calia, les lleis castellanes eren molt clares en aquesta persecució. En realitat l'emperador volia un medi per poder incidir en la política d'aquests regnes.

Però l'aplicació de les condemnes no va ser cosa fàcil. Els inquisidors eren castellans i els seus mètodes, a més, xocaven amb els costums d'aquests territoris. Els codis eclesiàstics no contemplaven la pena capital, només penes de reclusió per als eclesiàstics o excomunió per als laics. Per això les seves penes havien de ser ratificades pels tribunals civils, la condemna màxima era la de "relaxació" un eufemisme que significava la pena de mort. El reu després de ser condemnat havia de ser lliurat al "braç seglar" per complir la sentència. Els jutges es basaven en l'ambigüitat de les lleis per oposar-se a aquestes sentències, per això normalment eren enviats a galeres.

Felip II va intentar solucionar aquest problema modificant les Constitucions de Catalunya a 1585. Per primera vegada les lleis catalanes condemnaven el pecat nefand. Però la justícia va seguir posant traves, en el fons no acceptava la intromissió dels inquisidors castellans. Només un breu període d'entesa entre 1607-1609, anterior a la nefasta expulsió dels moriscs, i el període de la Guerra dels Segadors.


Les primeres víctimes de 1607 eren napolitans, considerats estrangers, i a més eren mariners, ofici sempre sospitós de sodomia. Miguel Fogas, patró d'un vaixell napolità, va ser acusat de mantenir relacions amb diversos nois de 14 anys, igual que el Joseph parmesà. La sentència assenyala que les relacions van ser a la força i a canvi de diners. Tot i que la sentència de relaxació era a ser cremats, a Catalunya se'ls escanyava (garrot) abans per evitar l'horrible sofriment. En aquest cas la sentència es va aplicar sense presència pública "per evitar revoltes populars".
Les següents van ser en 1609. Els tres reus van ser acusats de sodomia i bestialisme. Pocs dies abans d'iniciar-se la terrible expulsió dels moriscos. El judici va ser contra sis persones, però només tres se'ls va aplicar la pena màxima. Els acusats de sodomia eren estrangers: Francisco Gayta, napolità, i Antón de Lleó, andalús. A tercer, de Vic, se'l va acusar de mantenir relacions sexuals amb els cavalls. Les execucions tampoc van ser públiques.



No hi ha nous casos fins a 1647, durant la Guerra dels Segadors, època en la qual els inquisidors no depenien del Consell Suprem de Madrid. Només hi ha constància de l'execució de Sebastià Barata, tintorer de Barcelona. Al costat d'ell van ser "relaxades" diverses dones sota l'acusació de "bruixes". En aquest cas es va fer en públic, al Born. Sebastià va ser mort per garrot, després cremat i les cendres escampades. Va ser segurament l'última víctima executada a Barcelona pel delicte de sodomia.

Durant aquesta època, i fruit del conflicte de competències, la immensa majoria de casos eren sentenciats a galeres. La xifra pot estar en uns 350 casos coneguts entre 1524 fins a finals del segle XVIII.

Bibliografia.

Jaume Riera, Sodomites Catalans. http://www.editorialbase.cat/llibres/289
Rocío Rodríguez   Sodomía i inquisición   http://www.ushuaiaediciones.es/libro-sodomiaeinquisicion.html
Rafael Carrasco. Inquisición y represión sexual en València  http://www.casadellibro.com/libro-inquisicion-y-represion-sexual-en-valencia/9788475840482/396659

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de  Zaragoza , va cantar en català i castellà.  Molt avia...