dimarts, 20 de febrer de 2018

FLOR DE OTOÑO, MÉS INCÒGNITES QUE CERTESSES.

Aquest estiu farà 80 anys que l’aviació  va bombardejar el cabaret la Criolla. Amb la seva destrucció es van perdre moltes històries; entre d’elles,segurament, la veritable identitat de Flor de Otoño que va quedar entre les seves runes. (Article publicat a IDEM el 19 de febrer de 2018)

Foto: Josep Maria Sagarra Plana
Poc sabem d’ell. El personatge el crea Rodríguez Méndez per una peça de teatre que porta el seu nom. Ell situa l’acció en temps de la dictadura de Berenguer i al teatre Bataclan; li dóna un nom que era Lluís Serracant; segons l’autor era un advocat de família de l’alta burgesia barcelonina, defensor d’anarquistes de dia i transvestit de nit. L’obra es publica el 1972, però no es va poder estrenar fins a 1982, després del film basat en aquesta història.
Pedro Olea, en el film de 1978, porta l’acció als darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, on després d’un atemptat fallit contra el dictador és executat. Les dues obres fan un bon retrat de la societat barcelonina i de la nit més diversa als barris baixos. Però Flor de Otoño va ser realment aquest personatge?
Paco Villar (1) ho posa en dubte i José March (2) arriba a posar en dubte inclòs que el nom real fos Flor de Otoño.
Les poques imatges que tenim d’ell són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys 30. Se’l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d’altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d’una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?
No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l’alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l’homosexualitat. Cal recordar que la “Soli”, diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.
La seva desaparició després de l’atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. José March (2) senyala un personatge que apareix citat com a “Miss Flor de Liss”, amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 intentava marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se’l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.
Genet a Diari del Lladre parla d’aquest ambient i posa nom a aquests grupets de transvestits, els anomena “les Carolines”, però no cita a Flor de Otoño. Serà una història que caldrà seguir investigant, també per conèixer millor com vivien, somiaven o pensaven moltes persones homosexuals i transgènere a la Barcelona dels anys 20 i 30. 30.

Foto: Josep Maria Sagarra Plana. Flor de Otoño sota el cercle vermell. 
Notes:
(1) Villar, Paco (2017):  La Criolla. La puerta dorada del barrio chino. Barcelona. Editorial Comanegra y Ajuntament de Barcelona.
(2) José March Fierro té un dels millors blogs sobre el barri “chino” a ¿Flor de Otoño o Miss Flor de Liss? http://lavaix2003.blogspot.com.es/2017/12/flor-de-otono-o-miss-flor-de-liss.html Mostra les diferents opcions.
Més:
– Genet al Raval. Documental dirigido por Juan Cano Arecha.  Mallerich Films en coproducción con Televisió de Catalunya. 2014.
– IDEMTV, 75 anys del bombardeig del cabaret La Criolla, Leopold Estapé, Juliol 2013
– Genet, Jean, (1949). Diari del Lladre

divendres, 16 de febrer de 2018

LAURA VILLAR, LA BARCELONINA QUE VAN CONFONDRE AMB SILVANA MANGANO.

Un dia, a finals dels anys 70, algú es va apropar a Laura Villar per demanar-li un autògraf, l'havien confós amb Silvana Mangano.




Avui és ja una senyora gran, elegant i orgullosa de ser com és, malgrat dels patiments i la lluita que porta sobre les seves espatlles. El suport d'amics i família ha estat cabdal.

He coincidit amb ella en alguna xerrada a Barcelona, és un goig escoltar-la; ella t'ajuda a recordar un passat que no haurien d'oblidar mai, perquè no es tornés a repetir: "Mai hem d'oblidar la nostra història autèntica". Laura té la meva edat, recorda que ja amb 13 anys tenia clar quina era la seva veritable identitat. El 1968, amb 13 anys, la policia la va detenir per anar vestida com ella se sentia: de dona. Des d'aquell moment la seva mare va ser la seva millor defensora. El seu pare la respectava, però mai li va dir Laura, li deia "la meva petita".


Laura és la tercera des de la dreta. 

En cridar-la al servei militar la van pelar al zero, per sort no la van empresonar, però li van dir que del quartal no sortiria mai. El TeleXprés la va ajudar a sortir d'aquell infern, després d'un intent de suïcidi. 


Amb 18 anys va fer el pas de vestir-se com se sentia, i en sortir al carrer la gent la va aplaudir "Ja era hora, Laura".


Trobar feina va ser el seu pitjor malson, a l'hora de fer papers veien que el seu DNI no coincidia amb la seva imatge i perdia la feina. Li va tocar treballar a clubs, cabarets i "on podia" per poder tirar endavant a tota la seva família. Deia: "Jo he conegut a moltes prostitutes ser grans senyores, i moltes senyores de la part alta de Barcelona ser mot pitjor que elles", "tota persona ha de portar amb dignitat el paper que li toca viure" o "Jo em sento digne i en pau amb mi mateixa".

Els metges del Raval a inicis dels anys 70 li van donar les seves primeres hormones. Com ella moltes persones de tot l'estat van trobar a la nostra ciutat un tractament que les permetia viure de conformitat amb la seva identitat de gènere.

Laura parla de quan anava per Barcelona i la gent la saludava i la tractava correctament, encara que en alguna ocasió en allunyar-se escoltava com en veu baixa "és un home"...




No va poder pagar-se la seguretat social, per això no té dret a una jubilació. Durant temps ha viscut molt precàriament amb la seva mare a qui cuidava. En morir ella la seva situació es va agreujar, però gràcies a la solidaritat dels amics i especialment de la Fundació Enllaç pot seguir endavant amb la seva fermesa i dignitat que l'ha caracteritzat sempre.

Aquí la podeu escoltar entrevistada pel sociòleg i activista trans Miguel Missé. El testimoni segur us emocionarà:





dimecres, 14 de febrer de 2018

FRANCISCO MORALES, ESCLAU, TORTURAT PEL SANT OFICI PEL DELICTE DE SODOMIA EL 1636.

Els esclaus, molts d'ells procedent del Nord d'Àfrica, eren sospitosos habituals per l'anomenat delicte de sodomia. La Inquisició els vigilava de prop. 

La seu del Sant Ofici estava al Palau Major. Gravat de Gustave Doré.

Al segle XVII Barcelona encara tenia un nombre important d'esclaus. Coneguts com a macips, eren generalment d'origen del nord d'Àfrica. Jaume Riera senyala que els tribunals del Sant Ofici a Catalunya van jutjar fins a 24 esclaus entre els segles XVI i XVIII.

Els segles XVI i XVII, especialment durant els regnats dels Felip III i IV, va ser l'època de major acarnissament de la Inquisició contra els sodomites. La major part dels encausats van ser estrangers, esclaus o de classes baixes, monjos i clergues no es van salvar d'aquesta barbàrie. Quan es tractava de nobles o persones amb recursos, les penes es resumien en unes importants multes. Els clergues normalment eren desterrats.

Els recents treballs de Rocío Rodríguez (SODOMÍA E INQUISICIÓN) I Jaume Riera i Sants (SODOMITES CATALANS) ens mostren una llarga llista de casos jutjats en aquesta època. El cas de l'esclau tortosí Francisco Morales apareix en els dos assajos. És un bon exemple de com eren aquests tipus de judicis.

Expliquen que va ser denunciat per dos joves, als quals va conèixer carnalment 
 "en una barraca, cerca de unas salinas donde trabajaban". L'esclau va ser detingut per l'administrador de les salines lliurant-ho al Tribunal del Sant Ofici. En ambdós treballs apareix el mateix relat:

"Dijo (el reu al testimoni) que si estuviera en galeras lo estimarían más que a una mujer y andaría vestido de seda, y en su tierra los muchachos que se echaban a los hombres, llevaban los calzones abiertos por detrás con botones de oro y plata, para hacerlo con más  facilidad." (2)

L'Altre testimoni: "dijo que había ido con su compañero a una barraca, y el reo lo besó y abrazó y le enseñó el miembro armado, diciéndole que se echase boca abajo para podérselo meter."(2)

El reu va declarar voluntàriament davant del tribunal, assenyalant la culpa en haver 
"comido muchos caracoles y bevido mucho vino", (3) torbat per la beguda no recordava el que va passar. El tribunal va ordenar que fos torturat per recuperar la memòria:

"Fue vuelto a pedir que se pusiese en tormento, para que hablase y se ratificase en la declaración hecha, y como el reo no quiso hablar ni declarar y se hizo el loco, se mandó que los médicos del Santo Oficio lo revisen y certifiquen su capacidad, los cuales hicieron relación de que no tenía enfermedad ninguna, y lo hacía por bellaco. Se le trajo a la sala para leer la sentencia de tormento. Se le notificó y bajó a la cámara, se le dieron cinco vueltas de guante y después en el potro, donde se le dieron dos vueltas y siempre dijo que no tenía nada que decir, que lo mataban".


Tots dos assajos assenyalen que la història s'acaba aquí desconeixent si el reu va ser relaxat (1) o enviat a galeres: "
Aqui bino falta esta relación, porque no biene lo que se hiço en esta causa después del tormento" Diu una nota al marge d'autor i època desconeguda.

NOTES
(1) Relaxar: eufemisme que amagava el concepte d'ejecució.
(2) Els texts els podeu trobar complerts a
-Sodomia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia. 
-Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 
(3) Els funcionaris eren castellans, per això els seus escrits són en aquesta llengua.

dijous, 8 de febrer de 2018

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEON.


Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de Leon. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"...




Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols del segle XX. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de verds ulls i braços tatuats, alguns d'ells a Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb què va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga. (Quintero era escriptor de sainets, Lleó poeta i Quiroga era el compositor), Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Salvador Valverde, prohibit i exiliat després de la Guerra Civil.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - Contestó el por dos veces marqués.
- Por el sombrero.- Le contestó la Piquer. Y es que Rafael de León disimulaba mas bien poco. (1)
La relació entre el poeta y la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat. 

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla ser que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot a l'esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o Leon Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: Responso  («Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y  pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2)  i  Requiem por Federico:

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...) (3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" apareix publicat en 1941 i parla sense masses ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943. Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida.


Nadie comprende lo nuestro,
es algo maravilloso.
Nadie nos pregunta nada
porque ya lo saben todo.

Novio, novio mío,
siempre novio.

Por la tarde los dos juntos
por la noche los dos solos,
por la mañana cogidos
del brazo el uno del otro.

No nos casaremos nunca,
y siempre seremos novios.




El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes, La Zarzamora, A tu vera, Pena penita pena, Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).


Ojos verdes la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doña" Concha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doña" Concha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

Miguel de Molina va estar obligat a cantar la versió censurada abans de marxar a l'exili argentí, on l'Argentina...Me dió sólo un beso,//El único beso //Que yo no pagué.


(1)  Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.
(2)  Santiago Costelo, 
Recordando a Rafael de León
(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

dimecres, 7 de febrer de 2018

ENRIQUETA SERRANO, EL CUPLÉ REPUBLICÀ.

En anteriors entrades us he parlat de cupletistes "germanòfiles", aquest cop us apropo a una cupletista republicana.




Enriqueta Serrano va néixer a Barcelona, la seva vida des de la infància va ser el teatre. Artista autodidacta va compondre moltes de les cançons que cantava. Amb 16 anys va marxar a Llatinoamèrica a una gira triomfal, interpreten sarsuela i opereta francesa o vienesa. 

El seu èxit va fer que la Paramount la contractés per diversos films, rodats a França en castellà. Un d'ells va ser "La Pura verdad" el 1932. 






I va tenir temps de cantar temes crítics amb la realitat del país, com va ser "el enchufe" (1932), amb la barcelonina Orquesta Musette de Serramont. (Serramont venia del cognom del fundador de l'orquestra, Montserrat, amb l'ordre sil·làbic intercanviat). 






Amb l'esclat de la república va compondre diversos temes de gran èxit. El més conegut va ser el tema "Viva la república" (1931) o "Es mi Manuel Azaña" (1932). Sempre amb lletra seva i música del Pablo Solozábal. 






Va formar parella amb Alady, triomfant al Teatro Nuevo del Paral·lel el 1931 amb la revista "Flameruncios".




Aquest any torna definitivament a Espanya per estrenar l'opereta "Kastiuska, la mujer rusa" de Pablo Solozabal. Poc després es casava amb aquest compositor donostiarra. Llavors el gelós i "genial cascarrabias" la va obligar a retirar-se dels escenaris. L'aparició aquells anys amb unes espectaculars botes de cosac, katiusques, es va interpretar com el seu compromís amb la revolució russa. No en tinc constància, el seu compromís va ser més aviat amb la república. Aquells anys van triomfar també altres cupletistes més compromeses, especialment amb l'anarquisme o el POUM, com Dora la Cordebesita, Carmelita Aubert (que va cantar a l'Andreu NIn) o la Julita Oliver que va triomfar als baixos fons de Barcelona cantant al comunisme llibertari. 



(1)




El 1945 reapareix a Buenos Aires amb la companyia del seu espòs. Poc després, i un cop superada la depuració que imposava el règim feixista espanyol, va estrenar a Madrid "La casa de las tres muchachas" també de Pablo Solozábal. De nou l'èxit la va seguir fins al 1958 en què sobtadament va morir.

Amb l'orquestra del barceloní Jaume Planas, introductor del Jazz a Espanya. 

(1) Imatge procedent del blog AGENTE PROVOCADOR, al seu escrit: 
Cuando el cuplé fue la música de la revolución: http://www.agenteprovocador.es/publicaciones/cuando-el-cuple-fue-la-musica-de-la-revolucion

divendres, 2 de febrer de 2018

LA INQUISICIÓ I LA SODOMIA HETEROSEXUAL

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França (francesos i mariners eren sospitosos habituals en aquestes matèries.





Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, legal i popularment conegut com el "conèixer per darrere".

El terme sodomia no apareix fins al segle XI, un monjo anomenat Pere Damià, El va crear per posar ordre entre el seu clergat que vivia amb les seves parelles, mantenint relacions sexuals no reproductives. L’església va trigar cent anys a iniciar una política de persecució, especialment contra els homosexuals, però també contra molts heterosexuals. El que es perseguia en realitat eren les relacions sexuals de qualsevol tipus, el sexe mai ha estat bon vist per les jerarquies religioses.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis i criats mantenien relacions sexuals de tot tipus, tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d’ells els denunciés als familiars (inquisitorials (1).



A mitjans del segle XVII els inquisidors van arribar a un poble d'Aragó. Immediatament van demanar a la població que tothom que hagués comès algun acte contra natura, el confessés, el tribunal seria indulgent i perdonaria. Una dona del poble, visiblement espantada va córrer a confessar: "El meu marit en alguna ocasió m’ha conegut pel darrere". El marit va haver de presentar-se davant el tribunal, va ser torturat i assotat, després condemnat a 5 anys de galeres. Ella va haver de pagar les costes del judici.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França (francesos i mariners eren sospitosos habituals en aquestes matèries). El primer va ser absolt en 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, a la força i per darrere. Ella mateixa el va denunciar.

El jardí de les delícies, El Bosco. 


A València en 1688 un home va ser acusat d’haver tingut en diverses ocasions relacions sexuals pecaminoses amb la seva dona. En el seu descàrrec va declarar que ho va fer induït pel diable i la beguda. El van enviar 5 anys a galeres i al desterrament.

Quan es tractava de gentilhomes o clergues les penes se suavitzaven, en moltes ocasions hi havia sentències absolutòries. Així en 1585 un ramader de Saragossa va ser acusat d’haver sodomitzat a la seva criada. Va dir ser gentilhome i doctor en teologia i va ser absolt.

Els francesos en aquest apartat apareixen en moltes ocasions. També a Saragossa un jove de 20 anys procedent d’aquest país va ser acusat de mantenir aquest tipus de relacions amb la seva dona, en la seva defensa va dir que era molt inexpert i no sabia per on es feia. Torturat va cantar tot el que li van demanar, i així va sortir que la vaca i la mula de la seva propietat també havien estat penetrades. El van condemnar a 6 anys de galeres.

Curiós és el cas d’un treballador del tèxtil de Saragossa en 1620 que va ser detingut amb la seva dona (és l’únic cas en què la dona va ser detinguda) sota el delicte de sodomia. Ella va ser portada a les horribles presons secretes de la Inquisició, on va ser torturada al marge de la legalitat aragonesa. En el judici la família va acusar el marit de ser un bujarró, demanant fos cremat. En la seva defensa va dir que encara que havia intentat la penetració, mai ho havia aconseguit. Ell va ser condemnat a ser assotat i enviat de per vida a galeres. De la dona no es coneix la sentència.

Així podem veure diversos casos d’homes horroritzats acudint al tribunal per autoacusar d’una intenció, d’haver-ho desitjat o consumit.

(1) Familiars inquisitorials, eufemisme amb que s’anomenava als funcionaris de la Inquisició.




Bibliografia

Alberto Mira, Para entendernos (juicio de Loja)
Rocío Rodríguez en el seu llibre "El sodomita i la Inquisició
En els treballs de Jaume Riera, Rocío Rodríguez o Rafael Carrasco podreu trobar més informació.

divendres, 29 de desembre de 2017

BORN 1960, ENTRE CAMÀLICS I REVENEDORS

De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques. 

La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí.

El 1954, quan jo vaig néixer, ja no hi anaven amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.

Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.

Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat


Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat a poc a poc; primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.


A la nostra zona manaven "Els tres peles", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Martí, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta.

Era un món format per camàlics transportant caixes, revenedors buscant "genero" per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant res per vendre. En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre. 


Xavier Miserachs, 1964


Xavier Miserachs, 1962


-"Raves a una pesseta, pastanagues swu, els naps avui tan sols cinc, els espàrrecs a cinquanta, les cebes tendres a vint, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.

A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.

A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors ja van inaugurar Marcabarna. 

Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, especialment per Nadal.  Un cop acabada la venda, marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...

A Gavà, a casa sempre arribava amb el temps just per fer el dinar, mai abans. Per ella anar a vendre el Born era gaudir d'una llibertat que no sempre a pagès es tenia. 


Joan Colom, 1963


Per ampliar informació, la ruta del meu pare per anar al Born: http://poldest.blogspot.com.es/2017/06/la-ruta-de-gava-al-born-la-postguerra.html
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

FLOR DE OTOÑO, MÉS INCÒGNITES QUE CERTESSES.

Aquest estiu farà 80 anys que l’aviació  va bombardejar el cabaret la Criolla. Amb la seva destrucció es van perdre moltes històries; entre...